Antifeixistes, sempre.

L'onze d'abril de 1993 era assassinat Guillem Agulló.

Mare d'en Guillem:

«De manera constant, en la nostra vida diària, a cada moment, el record de Guillem i el seu exemple ens han de servir per tenir presents els perills que el feixisme significa i fer-los front amb valor i convicció. Guillem ja no pot fer-ho, ha pagat (com tants d'altres arreu del món) amb la seua vida jove el seu compromís conscient per un món de persones lliures, però nosaltres sí que podem fer.ho. Eixe és el nostre compromís amb ell per sempre».

A Guillem, Núria Cadenes. Barcelona. Ara Llibres (2020).

Etiquetes i calaixera

Sobiranista, Independentista, cuixartista, junquerista, torrista, puigdemontista, unilateral, llirista, nacionalista,...

Bé. Tenim els matisos. Som diferents. No hi ha puresa. Hi ha percentatge. Tot no és tot. Ara, practiquem la democràcia? Una part, sola, no hi arribarà. Dues, ni s'aproximaran. Què farem? Què fem? Ho hem descobert: som diversos. Quina gran força. Llàstima. Practiquem la democràcia? Perquè sense democràcia pròpia, no existeix l'aliena; sense l'aliena, no existeix la pròpia.

Així, dieu! Què fem? Què farem?, perquè només hi ha moltes sortides per encarar la independència. Aix, però, totes!, han d'anar totes. S'hi ha de practicar la democràcia. Bé comú. País i persones. Persones i país. Són. Humanisme. Persones. Amor. Vida.

Molts viaranys accionen més present. A més present, més futurs possibles. L'objectiu, únic. República catalana de les persones, per a les persones.

Nacionalisme

Nacionalisme. Anem a pams, perquè el ganivet de doble fil, què és aquest terme, és prou conegut. A més a més, si el ganivet es desembeina dins de la política professional, ja cal calçar-se; però, a més, si se'n fa ús de l'afilada arma a tort i a dret com passa a la política autoritària espanyola (de dretes i d'esquerres), la incontinència verbal brolla incontrolada.

De fet no hi ha una definició de nació, universal, acceptada per tothom i sense matisos . Tant és així que el ganivet va aparèixer, com era lògic i possible, per exemple, a les negociacions per elaborar la Constitució espanyola de 1978. D'aquí la paraula «plurinacional», que és ben diàfana, tot i que una cosa és la paraula i una altra les mentalitats que la interpreten. I aquí ve quan  les veus reaccionàries s'ofenen: Espanya no és una nació. És un estat format per diferents nacions. És a dir, s'ofenen perquè confonen l'estat amb la nació única que prediquen, i no és pas el mateix, tot i que, en alguns països s'hi poden conjugar totes dues realitats. En tot cas no és la circumstància d'Espanya, els hi agradi, o no.

Assemblea nacional francesa. 1789.

Fem un altre pam: els estats-nació. Van desenvolupar-se a Europa al s. XVIII amb la bastida d'idees de la revolució francesa i lligats al creixement del capitalisme industrial. Aquests estats impulsaran un territori, una única llengua i una cultura nacional per substituir les reivindicacions de les cultures o comunitats existents (Lewellen, C.T. 2009:233). França és un estat-nació model que va començar a congriar-se amb Lluis XIV i el seu famós: L'État, c'est moi. L'estat espanyol, imperialista d'arrel i de sobirania borbònica, volia un estat-nació centralitzat emmirallant-se en aquell absolutisme. Són, doncs, Espanya, França, Alemanya, Itàlia o Gran Bretanya nacionalistes? És clar que ho són. Cal insistir que el colonialisme de totes elles va ser producte d'un nacionalisme exacerbat que va generar imperis d'ultramar. Un colonialisme agressiu on van participar tots els estats-nació europeus exportant misèria, mort, i important matèries primeres i beneficis.

Embeinem de nou el ganivet. Ara parlem de construcció d'idees i de les paraules segons la fortuna et situa en un punt geogràfic concret. Fa uns anys a una conferència escoltava a Matthew Tree que per als anglosaxons el terme «nacionalista» és negatiu, i respon a la reacció per la barbàrie del nazisme alemany i el feixisme italià. Dos exponents de l'ultranacionalisme i les consideracions de superioritat d'uns humans, que va suposar la pèrdua de milions de vides de forma violenta. Ultres, extrema dreta, feixistes, tots aquests grups polítics practiquen l'ultra nacionalisme excloent i inhuma, acrític i sense consciència d'espècie (Carbonell, E. 2015:75). Escalen la democràcia per trencar la democràcia, i la violència és la seva passió. Hi ha prou exemples que descarnen la terrible veritat.

Absurd caure en el parany del ganivet que, per cert, és políticament transversal a Espanya. 

La categoria «ets nacionalista» s'usa de forma indiscriminada i malintencionada contra aquells que opten políticament per generar iniciatives  participatives i democràtiques per assolir un estat propi, que no nació, perquè és indiscutible que nació ja ho és Catalunya. Així ho reconeix, fa poques setmanes, el relator de la ONU: els catalans som una minoria nacional. S'han detectat ‘llacunes’ i ‘omissions’ des de l'Estat, en  qüestions com ara la llengua i l’ensenyament. No deixa de ser curiós que d'aquestes afirmacions del relator de la ONU vers l'Estat espanyol no n'han fet ressò, de l'esquerra espanyola (PSOE, PODEM/COMUNS), però fan xerinola del terme «nacionalisme» en la seva accepció més pejorativa.

L'antropologia cultural considerà que una nació és un conjunt d'humans amb una identitat cultural comuna. I això és Catalunya. Una nació, amb tots els ets i uts. Ni més, ni menys que qualsevol altre conjunt d'humans amb una identitat cultural comuna però diferent de la catalana. 

I dic diferent, ni superior, ni inferior.

Les lleres

Em va semblar magistral llegir una síntesi literària, tan encertada i tan ben vestida, sobre les dues visions que emergeixen de les situacions de conflicte social i polític. En dos paràgrafs, Teresa Pàmies resumeix desenes d’assaigs i estudis de les lluites de classe, socials i polítiques: 

«Fa setmanes que discuteixen el Juan Ramírez i el Ton Pujolar. Tenen criteris diferents sobre la lluita reivindicativa. En el fons desitgen i necessiten el mateix, i els dos gaudeixen de la confiança dels treballadors que els han elegit. L’obrer murcià té pressa perquè les seves necessitats són més urgents i pertany a capes treballadores sense tradició obrerista, susceptibles de caure en posicions radicals, en accions espontànies. Nogensmenys, l’Antoni Pujolar li ha fet entendre que cal anar a l’assemblea del dilluns al local de Sindicatos, reunió legalment convocada, gairebé obligatòria i, per aquest fet, sospitosa per a treballadors del tarannà del Ramírez.

El Ton Pujolar creu en els cauces. El Juan Ramírez, no. El primer confia en les paraules dels funcionaris sindicals. El segon, no. El primer és un català de seny, reflexiu; el segon és un dels «altres catalans» encara no instal·lat en el «seny» local, encara no integrat a la terra assenyada. El primer té un pis de tres peces. El segon viu a les barraques de la vora del Llobregrat. El primer encara pot esperar. El segon comença a desesperar. […]».

Teresa Pàmies a Dona de  pres (1999:69). Proa.

Com encarar-se al poder contemporani?  Els paràgrafs de la Teresa Pàmies se situen a la Barcelona dels seixanta del segle passat, però avui, podem dir que són en plena vigència, les dues mirades. La primera, el cauce, la llera, seguir per uns camins ja traçats, sense sortir-se'n. La segona, producte de les necessitats més bàsiques, creu necessària l’acció directa i/o desobedient, revolucionària.

Aquesta doble via és una constant del socialisme. Entre el socialisme reformista, conformista, pragmàtic, i el socialisme revolucionari, trencador. És clar què el primer podia esperar, i les condicions del segon eren desesperants. El pragmatisme socialista dels reformistes era ben carregat d'interès. Mentre es perseguia, criminalitzava i reprimia durament, per exemple, el sindicalisme anarquista de la CNT, la UGT i el PSOE anaven canalitzant les altes, a les seves organitzacions, dels obrers que perdien els seus referents sindicals, que eren, o bé  empresonats, o bé assassinats.

Quina és la tria: la llera, o l'acció?

 

 

 

 

La paròdia es querella

Els mesos d’octubre i novembre seran recordats com a temps de riure per no plorar. De fet, l’humor redueix la tensió, l’estrès i promou la creativitat i el pensament crític. Malgrat tot, hi ha persones o col·lectius, que tenen certa intolerància a la «gracieta», sigui televisiva, radiada o gràfica. Les querelles d’alguns sindicats policials contra els programes Està passant i Polònia, pels gags humorístics que critiquen les males praxis policials evidenciades en diversos documents visuals, en són un exemple.

En Klatzman defineix així l’humor: «riure per no plorar». En canvi Nietzsche, sempre més obscur, estableix que l’humà pateix tant que va haver d’inventar el riure. Aquesta actitud ja és més pròxima al cinisme, on l’humor és una catarsi molt necessària. Sigui com sigui, l’humor, en tots els seus gèneres, és un component molt important dins de les societats democràtiques (això no vol dir que els països que no tinguin democràcia no gaudeixin de l’humor, l’exemple de l’humor gràfic en època franquista és un exemple. En gaudeixen, però molt limitat i perseguit). L’humor és un espai perquè tothom pugui dir el que desitja, i per tant, si es limita, es limita a la democràcia. És també una superació de la por a les institucions, al poder, al terror, i porta a les persones a una part il·lògica, avaluant-la, per obtenir una imatge de la realitat. És configura una realitat de Catalunya en un context polític i social concret: milers de persones exerceixen el dret de protesta, i no només es perseguit aquest dret, sinó que a més, la persecució es realitza amb pràctiques de dubtosa legalitat en alguns dels casos visionats.

Els programes denunciats Polònia i Està Passant són el resultat d’una societat plural, oberta i crítica, molt crítica amb les seves institucions públiques, i dins d’aquestes, el Cos dels Mossos d’Esquadra. No en tinc cap dubte que moltes i molts Mossos van sentir-se ofesos per les paròdies, però no en tinc cap dubte tampoc, que n’hi ha, moltes i molts policies, per a qui l’ofensiu va ser veure les males praxis policials contra la població que es manifesta i protesta en un moviment que milita en la NOVIOLÈNCIA, per molts colors negatius que es consignin als atestats, als autos judicials, als articles de la caverna mediàtica o a les declaracions polítiques de les diferents formacions unionistes.

No hi tinc cap dubte de la legitimitat en la presentació d’una denúncia o querella per qualsevol persona o col·lectiu que se sent ofès, però dur-la als delictes d’odi és una interpretació disruptiva del codi penal i que menysprea als col·lectius vulnerables, entre els que no hi compten, per descomptat, els cossos policials, que tenen  moltes febleses laborals però en cap cas vulnerabilitat social. En tot cas, aquests sindicats, o confraries, o lobbys, en les últimes dues dècades no han assolit cap millora dels drets laborals perduts, i una conseqüència de la frustració és l’aplicació d’unes polítiques d’acció «sindical» encaminades a l’enfortiment d’un corporativisme sectorial (que no laboral) perillós, i de dubtosa culminació positiva.

No ens enganyem perquè aquesta és la «batalla» de fons dins del nostre cos: o un corporativisme policial i llei i ordre en un estat policial, o una policia al servei de la gent i garant de l’exercici dels drets universals de l’humà. La «llei i l’ordre» sembla ser una tendència dels governs de tot el món quan sorgeix una crisi política o social. És quan emergeix el conservadorisme, que massa sovint és una mentida, afirma Rob Riemen. Una societat que canvia, que amplia les seves necessitats, no pot ser avaluada des del conservadorisme amb almívar per fer perdurable allò què està morint. Afirma també Rob Riemen: que el pas del conservadorisme a l’obscurantisme i a la política reaccionària és molt més petit del que els seguidors del conservadorisme ens volen fer creure. I aquí situo les denúncies presentades, contra l’humor, per sindicats policials que volen coartar la llibertat d’expressió. El cos entra en una nova era, la del perill dels perills: que res no tingui sentit, tal com va pronosticar Nietzsche.

Eleccions Sindicals al Cos dels Mossos

El dia 11 de març de 2019 els Mossos d'Esquadra estem cridats a les urnes per triar els consellers que ens hauran de representar els propers quatre anys en una conjuntura sociopolítica molt complexa.

En aquest context es necessària la reflexió i l'anàlisi, començant per preguntar-se: què ha passat, dins del cos, en els últims deu anys?. Quines reivindicacions s'han assolit per part dels sindicats representatius? Quina ha estat l'acció sindical de les organitzacions que tenen consellers al Consell de la Policia? El Consell de la Policia és un òrgan apropiat per a la negociació? Per què al nostre cos policial no hi ha una política de recursos humans apropiada als temps que corren? Segurament que us vindran al cap moltes més. Intenteu buscar les respostes.

La qüestió és que si ens fixem detingudament, de l'any 2008, les organitzacions sindicals representatives no han assolit cap millora significativa pel col·lectiu. De fet, no s'han assolit ni les que van ser pactades ara fa més d'una dècada. És més què evident, doncs, que la capacitat d'incidència i de negociació dels actuals representants és nul·la, com també ho és un Consell de la Policia que com a òrgan paritari de l'empresa, en poques ocasions ha estat útil pel col·lectiu en general, i per l'escala bàsica en particular. La política de recursos humans del departament vers els Mossos d'Esquadra sempre ha estat nefasta, i sembla haver dificultats per a tirar endavant qualsevol iniciativa que suposi un respir pels agents. Si més no, aquesta és la percepció que  tenen gran part dels actius de la nostra policia.

Hem de canviar el rumb. Hem d'assolir, a través de les urnes, un nou marc de representació sindical que abordi sense complexos la problemàtica del conflicte laboral existent sense enganys, amb coherència, rigor i transparència. I dins d'aquest espai de transparència hem de tenir clar que els límits establerts reglamentàriament per la nostra condició de funcionaris públics ens són desfavorables. Sí no en som conscients d'aquestes limitacions la frustració serà una dura caiguda amb la conseqüent desafecció per les activitats sindicals (fet que hores d'ara ja és més què evident). Per tant, s'han de cercar noves formules que només sorgiran amb el debat i la contraposició d'idees dins del col·lectiu, en un marc de transparència. Ens hi va el futur. Tenint en consideració que l'extrema dreta espanyola demana la nostra dissolució.

Hem de canviar el rumb, perquè no pot ser que els sindicats representatius hagin anat des de la tebiesa i la interpretació esbiaixada de la neutralitat, fins al suport del desplegament mediàtic que senyala al Cos de Mossos d'Esquadra com una eina política, en el millor dels casos. Els sindicats representatius han mostrat una visió estreta dels esdeveniments que han anat succeint al nostre país i a la nostra policia. En Bernat Puig, en la seva carta oberta al sindicat de comandaments dels Mossos d'Esquadra (SEIME), publicada al Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya ( http://ceec.cat/carta-oberta-al-nou-secretariat-del-sindicat-de-comandaments-dels-mossos-desquadra-sicme/ ), el dia 28/12/2018, diu: «Els silencis, el confort, el conformisme, les pors, autosegrestar-nos en el paradís de la no-consciència, són components que ens fan còmplices perquè, o bé consentim implícitament o explícitament que la radicalització feixista s'acomodi cada cop més i vagi ocupant progressivament espais de poder, o bé perquè hi participem sense complexos.» Només puc estar d'acord amb gran part del què s'expressa en aquesta carta, com a servidor públic i com a ciutadà. Per sort la gran majoria de les persones que formem part dels Mossos tenim com a premissa integrada els valors democràtics. Aquest fet contrasta de forma clara aquests dies de retransmissió del judici contra la democràcia, constatant-se dues cultures policials substancialment diferents: les FCSE i Els MdE.

Hem d'assolir un objectiu, totes i tots plegats. Que la nostra veu democràtica arribi al Consell de la Policia per superar l'actual estat de coses: Una acció sindical que ha de partir de la consciència de classe, de la solidaritat i de la defensa dels drets cívics i polítics, perquè si aquests són inexistents o vulnerats difícilment s'avançarà en el difícil camí de restablir els drets laborals i socials perduts a les retallades dels serveis públics. Prou de comparatives que ens han portat a una sectorització que afavoreix clarament la postura de l'empresa i ens allunya de consensos clarament necessaris.

Companyes i companys. Informeu-vos. Pregunteu-vos. No deixeu a l'atzar allò que podem enllestir amb les veus de tots els centres de treball, unitats i escales. Que no es normalitzi una situació política i social  que en cap cas ho és. L 'ambigüitat moral d'una neutralitat mal entesa és un terreny pantanós que es desxifra molt bé a la novel·la de Jeroen Olyslaegers, "Voluntat" (2017). Una obra que es desenvolupa a la ciutat d'Anvers al context de la invasió nazi a Bèlgica. En el transcurs de la història hi ha diversos personatges que treballen a la policia local de la ciutat, i inevitablement es veuen afectats pel desori que generen les polítiques nacional socialistes alemanyes. Hi ha tres contraposicions davant la injustícia diària: la primera el policia col·laborador i entusiasta de l'antisemitisme. La segona el policia que, tot i copsar la injustícia manifesta, es mostra ambigu i opta en molts casos per callar i evitar la dura repressió, i el policia que, tot i que hagi de pagar un alt preu, fins i tot la vida, opta per situar-se al costat de les persones més febles i que el govern alemany considerava menys que animals.

Per responsabilitat individual i col·lectiva hem de lluitar per que aquest canvi sigui real a partir del dia 11/03/2019. Aneu a votar. Si heu regalat el vot per correu al SAP i d'altres, no patiu, perquè podeu votar igualment presencialment. Situem-nos al costat correcte de la història. VOTEU al SAME.

Salut!!

Emili Cabezas Rubio.
Militant del SAME

Els quatre fronts

Sembla que finalment no es donarà cap suport als pressupostos de l'estat demofòbic. Han estat necessaris uns mesos de gobierno socialista per comprendre que el diàleg i entesa és difícil quan es parteix del dogmatisme de l'art 2 de la CE i desprès de l'escrit d'acusació de la fiscalia de l'estat contra els presos polítics i acusats, que suma més de 200 anys.

Lledoners. 2018

Desprès de l'acusació formal però indecent de la fiscalia s'obre la porta al judici. És el primer front, el jurídic. Tot i que els voldríem a casa i lliures és evident que serà el moment de defensar la causa justa per part dels polítics segrestats per un estat autoritari amb molt de múscul però poca política. És el moment que els segrestats esperen, tot i la duresa i immoralitat de la presó provisional a la que estan sotmesos, per poder expressar davant una àgora molt àmplia allò que un estat democràtic real hagués conduït pel camí de la política i no per la repressió indiscriminada i la força. Ara bé, el desavantatge en aquest front són els tempus i la forma, perquè el director de l'orquestra és una estructura d'estat que no mereix cap confiança per part de la població catalana, i penso que d'una part, també, de la societat espanyola.

El segon front on estem immersos és l'internacional. Exiliats i exiliades ja han assolit el primer cim, que té una estreta relació amb el front jurídic. Les ordres de detenció i les accions jurídiques portades a terme pel TS i el magistrat Llarena s'han concretat en un resultat devastador per a l'estat espanyol. Hores d'ara les exiliades i exiliats gaudeixen de la llibertat a l'Europa Occidental i «l'imperi espanyol» s'ha vist més que qüestionat a l'exterior, sobretot allò que anomenem l' «opinió pública». Com a prova només cal copsar el nerviosisme gairebé neuròtic del ministro de exterior, en Pep Borrell, en totes les seves declaracions. S'ha de constatar encara l'eficàcia, o no, del nou Consell per la República recentment presentat al palau de la Generalitat.

Presentació del Consell per la República. Via eldiario.es

El tercer front és el polític que es confronta amb l'unionisme, que abasta des del «comunisme liberal» de Podemos (fer una ullada a les piulades d'Echenique) a la ultradreta més rància i al nacionalcatolicismo amb les seves polítiques de neoredención. Malgrat tot també tenim un front polític i democràtic intern, i no es pot ni s'ha d'ignorar. Existeixen a hores d'ara diverses vies o proposicions i la unió estratègica llueix per la seva absència, sigui per l'escapçament del moviment independentista i republicà amb la repressió antidemocràtica, o bé pels interessos partidistes. Això no ens ha de deixar perdre de vista que l'objectiu final, que no pot ser cap altre que l'adveniment de la República Catalana, és comú. Els insults i desqualificacions entre els diferents posicionaments polítics independentistes i republicans no són gaire enriquidors ni aporten solucions. Si fem política, fem-la, si som democràtics, que ho som i ho hem demostrat amb escreix, hem de fer l'esforç de democratitzar la crítica amb argument rigorosos i respectar els diferents punts de vista sobre el present social i polític on som immersos.

CDR Balaguer: per la Llibertat d'expressió i de manifestació

El quart front és el popular. La societat civil organitzada és més diàfana: demana sense embuts el desplegament de la República Catalana dins d'un marc de resistència cívica i no violenta. Amb tot, però, també hi regna el desconcert que es transmet des del front polític intern i per la repressió continuada que exerceix l'estructura judicial de l'estat a la dissidència política. Convé destacar aquí el paper dels CDR´s i d'altres associacions  que amb una estructura assembleària han recolzat les veus populars en defensa dels drets civils i de la efectivitat de la República. Persones anònimes sense cap pretensió han conservat durant aquest temps la flama, tot i rebre coercions i en molts casos agressions físiques de l'extrema dreta que, de moment, estan sent impunes.

De fet, tots quatres fronts, com no pot ser d'altra manera, estan interrelacionats: com a vasos comunicants les afectacions en un d'ells modificarà tots els altres. Ens fa falta la unitat estratègica, és cert. Estem confusos en molts moments, és cert. Però és normal si analitzem la situació des del marc repressiu, que hi és i ens força. Ha de ser normal que un poble que s'autodetermina desprès de tres segles d'opressió colonitzadora tingui dubtes i pors. Perquè la llibertat no és concedeix, és guanya. I aquesta actitud guanyadora ens és veritablement difícil als catalans acostumats com estem al jou de tant de temps. El talmud explica que els israelites que van fugir d'Egipte van necessitar quaranta anys perquè una nova generació que havia nascut lliure, havent superat l'esclavisme, poblés la terra promesa. És a dir, només exercint la llibertat serem lliures. Tan sols amb determinació i la resistència cívica i no violenta (lenta però inexorable), contra un estat autoritari i judicial, serem lliures.